Breus apunts d’un camí que no s’acaba

Ara deu fer una mica més de quinze anys, quan encara no havia esclatat la bombolla immobiliària amb què va començar aquest període convuls de la nostra història recent que sembla que no hagi d’acabar mai, vaig mirar de fer seure un grupet d’entitats al voltant d’una taula per proposar-los de desenvolupar una eina informàtica de forma conjunta. Totes elles treballaven en l’àmbit de la inserció laboral de col·lectius vulnerables, totes tenien necessitats prou semblants i totes em demanaven que els donés un cop de mà per mirar de tecnificar-se una mica. A problemes col·lectius, solucions compartides. Sempre m’ha semblat una idea òbvia, però en aquell moment no va ser possible: tothom era massa singular, massa especial, massa diferent… i tothom tenia uns quants diners. També el tercer sector va viure, d’alguna manera, la seva particular bombolleta. En fi, que el mantra del treball en xarxa ja feia temps que formava part del discurs de les ONG, però més d’un cop costava aterrar-lo, diguem-ho així.

Va haver de venir la trompada de 2008 perquè allò que hauria d’haver estat una praxi habitual comencés a ser un escenari assumible: ves per on, la manca de recursos ens va ajudar a entendre que les solucions individuals i a mida, cares i difícils de mantenir i evolucionar, havien de deixar pas a una nova manera de fer, autènticament cooperativa. Aquesta és una de les idees força que hi ha a l’origen de SinergiaTIC. En aquell moment algú ens va dir que el sector no ens compraria la proposta, que l’individualisme seguiria imperant. Certament, la primera resposta tangible no va ser tan àmplia com hauríem volgut: tot just una dotzena d’entitats van comprometre-hi recursos per començar a caminar. Però deu anys després en som més de 150 i això no s’atura. Potser no som un sector particularment àgil o arriscat, però som capaços de construir projectes sòlids i capaços de generar impacte a llarg termini.

Precisament un dels molts efectes d’aquesta aposta pel treball conjunt ha estat la possibilitat de crear i mantenir en el temps un cada cop més nombrós grup de professionals de la tecnologia que poden dedicar tota la seva energia a construir les solucions i a transferir el coneixement que les entitats necessiten. Sovint els nous fitxatges ens diuen que estan contents no només de guanyar-se la vida dignament sinó de poder-ho fer generant impacte i contribuint al canvi social. Més contents estem nosaltres, em dic, d’haver-los pogut oferir aquesta possibilitat, bastant impensable no fa tant… I si més d’un cop hem dit allò de “no podem ni volem competir amb cert tipus d’indústria tecnològica”, veient l’onada d’acomiadaments massius a totes les big tech ens sentim menys culpables d’haver-los enredat perquè se’ns unissin.

Durant aquests deu anys ens hem fet un fart de picar pedra. Empènyer el canvi cultural que les organitzacions necessiten per beneficiar-se de la revolució tecnològica, casa per casa, suposa un gran esforç i no sempre ens n’hem sortit. I quan ho fem ens costa treure’ns de sobre la sensació que és un procés lent i feixuc, que ja hauríem d’estar parlant d’intel·ligència artificial (ja em perdonareu que caigui en el hype del moment) i encara estem mirant de fer entendre la necessitat de recollir i endreçar quatre dades. Però cada cop que llegim un comentari agraït als nostres fòrums, cada vegada que una entitat ens transmet la percepció d’haver anat més enllà d’on era no fa pas tant, veiem que això que fem té sentit i valor.

M’agrada veure el telenotícies amb els meus fills. Molt del que s’hi explica els genera preguntes i ens permet parlar de temes ben diversos… fins i tot de la feina del pare. “Ahir es va celebrar un festival en favor dels drets humans…”. Nois, sabíeu que aquesta entitat que ho ha organitzat és de SinergiaTIC? “Inaugurat un nou recurs residencial per als infants que…”. Guaiteu, la fundació que l’ha impulsat també és nostra! “Avui s’ha presentat el pla de reducció de residus…”. No cal que ens ho diguis, pare, això també ho ha fet una de les vostres…Que llestos que són, oi? El cas és que sí, que tot sovint veiem referències als mitjans de fantàstiques i necessàries iniciatives de tota mena que duen el segell de les nostres entitats sòcies. I en aquests moments no podem deixar de pensar que potser nosaltres també hem posat el nostre granet de sorra en fer-ho possible, que les eines que els proporcionem i l’acompanyament que els fem contribueixen realment a allò que tants de cops ens hem dit: que volem ajudar-les a fer créixer el seu impacte en allò que és la missió de cadascuna d’elles.